Si ens pregunten per la norma fonamental de convivència en els inevitables conflictes de la vida, acostumem a pensar que allò decisiu és arribar a trobar qui té la raó. Si jo tinc la raó, conflicte resolt; i si persisteix la confrontació, tota la culpa serà de l'altra part. Doncs no. Al costat del punt decisiu de tenir o no raó, n'hi ha un altre igual d'important: quin ús faig de la raó que tinc?
I aquí acostumem a fallar tots: usem tan malament la raó que l'acabem perdent total o parcialment.
Un primer ús erroni de la pròpia raó consisteix en creure en què no només tinc raó, sinó que la tinc tota. reaccionant així perdem l'únic camí de trobada, que és el que transita per allò que suggereix la paraula diàleg: deixar-se travessar per la raó de l'altre. Quan ambdues parts es deixen travessar de debò per la raó de l'altre (quan dialoguen) brolla la reconciliació. Però avui ens hem de fixar en altres sense raons que es produeixen quan un té pràcticament tota la raó, o està, com diem, "carregant de raó".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada