dimarts, 15 de desembre del 2015

L'advent a l'escola



En el vestíbul de l’escola hem preparat com una corona de branques i flors, anomenada corona d'advent, amb quatre espelmes, una per a cada diumenge.
Cada element que hi ha a la corona té un significat.

La forma circular: El cercle no té ni principi ni final. És el senyal de dues coses: 1) Ens recorda que l'amor de Déu és etern, sense principi ni final, 2) Ens impulsa a imitar aquest amor estimant a Déu i al proïsme, fent-nos desitjar que el nostre amor tampoc s'acabi mai.

Les branques verdes: el verd és el color de l’esperança i de la vida

Les quatre espelmes s’encenen d’una a una , durant els quatre diumenges d’advent. Ens ensenyen a esperar amb paciència, amor , alegria i esperança . Ens recorden que Jesús és llum. La llum que necessitem per caminar, superar dificultats, ...

Hi ha una petita tradició d'advent: a cadascuna d'aquestes quatre espelmes s'assigna una virtut que s'ha de millorar durant aquesta setmana, per exemple: la primera, l'amor; la segona, la pau; la tercera, la tolerància i la quarta, la fe. Les pomes vermelles : representen els fruits del jardí del paradís, que Déu va oferir a Adan i Eva.

dimarts, 1 de desembre del 2015

PINZELLADES núm. 45: Educació religiosa, també! (1a part)





PENSAMENTS EDUCATIUS. NÚM. 45





Educació religiosa, també! (1a part)



ELS VALORS CRISTIANS

El cristianisme proposa una vida humana nova no només individualment, sinó també comunitàriament. Proposa fer comunitats que creïn relacions noves, que visquin realment segons els valors evangèlics d’amor, de generositat, de justícia, de col·laboració, de solidaritat, d’acolliment dels desvalguts, d’acompanyament dels malalts, de...

Proposa l’estima per la família i pels altres,
la solidaritat amb els més necessitats,
la integritat en la veritat,
la capacitat de demanar perdó i de perdonar,
la pregària confiada i agraïda,
la justícia en les relacions,
l’empatia amb els malalts, els pobres, els estrangers, 
el treball actiu i eficaç a favor de la pau,
el sentit de comunitat i de pertinença a un grup,
la moderació en l’ús dels béns, sense ostentacions, 
l’absència de crítiques negatives i estèrils,
el respecte i l’estima de la natura i de tots els éssers vius, 
la no discriminació de les persones,
la senzillesa, la humilitat, la confiança,
la fe, la capacitat d’admiració, el respecte,
la compassió, la llibertat, la sinceritat,
la honestedat, la capacitat de compartir...

Nosaltres, els cristians, volem transmetre i compartir de mica en mica, aquests valors amb els nos­tres fills, i per això lluitem –ja desde l’infància– perquè vagin arre­lant a les seves vides: des del si de la família, en primer lloc, però també de les diverses activitats que ens ofereix la comunitat parro­quial; per als més petits: catequesi parroquial, missa d’infants, la pri­mera comunió, catequesi poste­rior, coral infantil; per als adoles­cents i joves: grup d’esplai, escol­tisme, preparació de missa jove, implicació en casal de joves, parti­-cipació en trobades de joves, participació en campanyes de recollida d’aliments, grups de revi­sió de vida, voluntariat, col·labora­ció en alguna ONG, ...

La figura del pare o la mare en l’adolescència juga un paper fona­mental en quant que el noi o noia ja va consolidant determinats as­pectes de la seva persona: adqui­sició d’aprenentatges més amplis, aparició d’un determinat tempera­ment modelant el seu caràcter i personalitat... Els adolescents necessiten emmirallar-se, a part del seu grup d’amics cada cop més important per a ells, amb els qui han estat punts de referència fins aquell moment, els pares.
La figura dels pares adquireix un valor exemplar i rellevant per als fills, en una societat molt consu­mista i força complicada, per la presència molt elevada d’agents externs que poden repercutir o in­fluir de forma negativa en la madu­ració i evolució psicològica dels fills (abús de xarxes socials, deter­minats continguts d’internet, influ­ència de certs programes de TV, consum de drogues, crisi dels va­lors familiars tradicionals,...); i a més a més, dins del nostre món que canvia de forma molt ràpida.
LA TRANSMISSIÓ DE LA FE
La fe és creure en Déu Pare, font de vida i de bondat, i en el seu Fill Jesús, fruit del seu amor miseri­cordiós. Tenir fe és confiar en Déu donant resposta d’adhesió al seu amor en la nostra vida. El do de la fe l’hem rebut a través del bap­tisme, i d’una cadena immensa de cristians que ens han precedit.
La família és l'àmbit primari i bàsic de la transmissió de la fe. A més de la vida, els pares som trans­-missors d’un estil de vida, d’una manera de relacionar-nos amb l’entorn humà, amb la natura i amb Déu. Conscientment i inconscient­ment transmetem als fills allò que creiem i allò que som.
Si Déu compta en la vida dels pares, els fills creixen arrelats en la fe que nodreix la vida familiar. Si la pregària, el silenci o el culte no són importants per als pares, els fills difícilment ho incorporaran en la seva vida. Ben segur, comp­ta més el valor del testimoni que el de la paraula, encara que les pa­raules ajuden a complementar i reforçar el testimoni, revelant l’au­tenticitat del cristià si s’expressa i actua amb coherència.
Viure la fe no suposa garantir la seva transmissió. No podem impo­sar la fe als fills; només podem acompanyar-los en el seu camí personal vers l’amor, respectant el seu propi ritme, amb serenitat, per afrontar els seus interrogants i de vegades les seves distàncies. Hem de tenir en compte la pròpia idiosincràsia de cada fill: introver­tit, sociable, participatiu, solitari, aglutinador, reflexiu, actiu, comu­nicador, sensible,... Cadascun fa­rà el seu camí a un ritme distint, el que sigui bo per a ell, i això cal tenir-ho clar en el seu procés de creixement. Hem d’ajudar-los a eixamplar el seu cor i la seva ment, que adquireixin una visió àmplia de la vida on la fe hi aporta un paper enriquidor i transcendent per a la persona.

Margarida Bové, Josep Masip i Jesús Bosom

PINZELLADES núm. 46: Educació religiosa, també! (2a part)

PENSAMENTS EDUCATIUS - Núm 46


Educació religiosa, també! (2a part)


L’EDUCACIÓ

L’educació no és una qüestió de discursos, més aviat és una qüestió de vida, d’exemple. Els nens i les nenes capten, com una mena d’esponja, totes les nostres actituds, tant si són virtuts com si són defectes. Per tant, sense voler-ho expressa-ment, ells capten els nostres valors polítics, ètics, socials, morals, alimentaris, culturals, ecològics, i també els de la fe.
Per tant callar, dissimular, posposar,... no arregla res. Deixar que decideixin? Sí, però cal una informació, una formació, una educació, un testimoni del que hom creu. No podem amagar-los res, no podem fer veure que no és important.
I si no som massa creients o tenim dubtes, o potser pensem que pot-ser... o no sabem què, hem de ser conscients que el món religiós és present a les nostres vides, als nos-tres pobles, i cal donar respostes clares, directes i honestes, ni que sigui enmig de dubtes.
Cada cop més es parla del món interior, de la interioritat, dels valors que poden donar sentit a una vida. La fe, la religió poden ajudar a formar el món interior dels infants, de manera que siguin feliços, lliures i solidaris, lluny de les sectes de tota mena que acaben esclavitzant les persones.



PAUTES CONCRETES O VIVÈNCIES

1 - El nostre dia a dia, marcat sobre-tot per un ritme d’estrès, a voltes no ens permet parar i veure les coses d’una manera més plàcida  profunda. Cal buscar moments de recolliment i intimitat.
2 - Els fills no necessiten de grans actuacions però el que sí és important és que ells percebin que tenen uns pares ferms i segurs en les pautes educatives, espirituals, socials, ... I que sentin que, aquest amor incondicional,  sempre fa costat a la persona davant de qualsevol adversitat de la vida, sigui quina sigui l’edat, la situació o el problema.
3 - Sentir-se estimat és el millor del món! I això els pares ho saben fer molt bé.
4 - “Tenir temps per als fills.” És la millor inversió de futur. És una forma d’estimar els fills. Dedicar temps a jugar amb ells, anar d’excursió, ensenyar-los a fer les primeres pedalades, xutar la pilota, anar al bosc, gaudir plegats de la natura, d’una posta de sol... seran moments i experiències viscudes que ells sempre recordaran; tenen a més un valor afegit d’estimació rebuda que pot servir el dia de demà, per facilitar l’apropament i la comunicació quan, en l’etapa de l’adolescència, sigui precís demanar consell als pares.
5 - Educar en l’amor envers els al-tres, en la pregària, en els valors,... és una manera d’obrir els nostres fills a una dimensió més àmplia de la vida i, per tant, és important que ells també en puguin formar part.
6 - Des de ben petits, aprofitar l’hora dels àpats per fer una petita benedicció d’acció de gràcies per la gran sort de tenir aquells aliments. En aquest moment, algun dia, estaria bé parlar d’altres persones que passen dificultats i potser estan mancades d’aliments. És una manera d’ensenyar-los i sensibilitzar-los cap a la solidaritat, tant per aquest tema com per d’altres.
7 - Un moment per fer una petita pregària és l’hora de llevar-se o l’hora d’anar a dormir. Només cal desitjar o agrair al Nen Jesús un bon dia, amb paraules senzilles, aquelles que brollen del seu cor. Més endavant se’ls pot ensenyar a resar el Parenostre, l’Ave Maria, o alguna altra pregària que sabíem de petits i que es va transmetre d’avis, a pares i fills, com l’Àngel de la Guarda.
8 - Ensenyar-los també a fer una petita pregària en moments d’alegria com a acció de gràcies: pregària espontània davant la bellesa de la natura; o en moments de dificultat: malalties dels avis, un company d’escola ingressat a l’hospital; o per demanar ajuda i suport a Jesús, els fa saber que tenim un Bon Amic en el camí, que sempre ens fa costat.
9 - Si algun dia tot passejant amb els pares, s’apropen a una església o ermita, entrar-hi, fer una petita pregà-ria a la Mare de Déu o a Jesús i realitzar el signe d’encendre un llantió en acció de gràcies  o per una intenció determinada.
10 - Introduir el tema de la pregària més personal a mesura que van creixent: “quan reso, parlo amb Jesús”, “quan llegeixo la Bíblia és Ell qui em parla”.
11 - Ell va instituir l’Església dels batejats. Els cristians quan ens reunim, sentim i vivim que fem comunitat de vida. Quan celebrem l’Eucaristia estem celebrant la fe i estem pregant comunitàriament.
12 - Quan participem activament en grups de joves que es plantegen la seva fe, grups de revisió de vida, grups de diàlegs i formació per adults, grups de visitadors de malalts,... estem fent comunitat, estem celebrant la vida i vivint la fe.

I encara hi ha moltes ocasions per viure la fe, per educar el món interior dels infants, o per formar com ara:
13 - Les celebracions més domèstiques: el pessebre de Nadal, la visita al cementiri per recordar els familiars difunts.
14 - Les celebracions familiars: bateigs, primeres comunions, bodes, aniversaris senyalats...
15 - Visites a llocs religiosos: Montserrat, Núria, Roma,...
16 - Viatges de caps de setmana o de vacances.
17 - Participació en campanyes solidàries: aliments, tercer món, Càritas, maratons de la Tele, campanyes de Reis...
18 - Conèixer altres pobles, altres cultures, altres costums, altres religions,... i aprendre a respectar tothom i a col·laborar amb tothom, pels valors més humans i més evangèlics.
19 - Les sortides a la natura, fomentant les capacitats d’admiració, de respecte, d’escolta, de silenci,... 

Margarida Bové, Josep Masip i Jesús Bosom