Una veïna de Jesús, la Joana, estava pastant el pa. Jesús era molt petit, i s'ho mirava amb una gran atenció.
"Vaig deixar que pastés una estona i vaig veure'l gaudir tot endinsant maldestrament les seves mans dins la massa.
Li vaig demanar que em portés el llevat del rebost i m'arribà portant-ne un tros immens. Vaig esclafir a riure i li vaig dir:
- Amb això podria fermentar el pa de més de cent famílies! Mira, n'hi ha prou amb aquest bocí tan petit.
Ell mateix el va posar amb molta cura dins la massa i, després, jo ho vaig tapar amb un llenç net, per tal que reposés.
- Vols dir que ja no estarà?- em va preguntar cent vegades.
Li vaig replicar que al llevat cal donar-li temps, i que convé no tenir presses, sinó confiar en la força secreta que porta dins d'ell."
Van passar els anys. La Joana i Jesús es retrobaren de nou.
- No t'adones, Jesús, que tu i els teus amics no podreu pas arreglar les coses? Tot això del regne està molt bé, però cal que t'adonis de la poca força que teniu, de com en sou de pocs, i de com n'és d'inútil que us poseu en embolics i oposar-se als qui manen.
- Ai, Joana, Joana! Sembla mentida que aquestes coses me les diguis precisament tu, que em vares ensenyar això del llevat, que tant pot fer, malgrat sigui tan petitó, que dins d'ell hi ha una força amagada...
